14 de febrer de 2017

Tzvetan Todorov ha mort


L’EMPORDÀ
Tzvetan Todorov ha mort

            A Paris la nit del 6 al 7 de febrer a l’edat  de 77 anys ha mort Tzvetan Todorov  Humanista,  semiòleg, crític literari, historiador, antropòleg i assagista, era un personatge fascinant. El vaig descobrir en una Nota de peu de pàgina de l’ “Elogi de la Memòria” del meu admirat amic Santi Vila, premi d’assaig Joan Fuster dels Premis Octubre 2004. La Nota feia referència a “Les Abus de la Memoire”, petit llibret de Tzvetan Todorov publicat el maig de 2004, en el que es recollia un text que l’autor havia presentat al congrés organitzat per la Fundació Auschwitz “Història i Memòria dels crims i genocidis nazis”. Des d’aleshores he procurat seguir les seves publicacions i reflexions. 

            Havia nascut a Sofia, Bulgària, el 1939, i des de 1963 residia a Paris. Considerat com un dels més grans intel·lectuals del nostre temps havia impartit classes a l’École Pratique des Hautes Études i a la Universitat de Yale i altres universitats nord-americanes. A partir dels anys noranta es va centrar en la seva faceta d’historiador, abordant temes com els totalitarismes o l’exili a l’entorn dels quals va elaborar les seves teories sobre la diversitat i la alteriitat o l’etern problema del  descobriment de l'altre.

            El 2008 publica  “La Peur des barbares : au-delà du choc des civilisations”, una reflexió que ens fa travessar segles d’història europea, on ens esclareix les nocions de barbàrie i de civilització, de cultura i d’identitat col·lectiva. Una magistral lliçó d’història i de política, indispensable per desxifrar els envits del nostre temps, recordant-nos que la lluita contra la barbàrie no ens ha de fer renegar dels nostres valors o a sacrificar els nostres principis.

            La darrera obra de Todorov que he llegit, fragments de la qual llegeixo amb relativa freqüència, és “Les ennemis intimes de la démocratie”, publicada a Paris el 2012, traduïda al castellà i publicada el mateix any a l’estat espanyol. Hi he fet referència a l’Empordà en dos articles, “Deulofeu, Todorov i el procés” de 14 de juny de 2016 i “Democràcia i populisme” de 17 de gener de 2017. La raó és que Alexandre Deulofeu en la seva obra “La Matemàtica de la Història” afirma que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. TzvetanTodorov, en “Les ennemis intimes de la démocratie” desenvolupa la mateixa teoria. En el primer dels articles vaig fer referència a afirmacions coincidents fetes amb mig segle de diferència i, segons Todorov, la novetat en el nostre temps és que les forces que amenacen la democràcia des de dins són superiors a les que l’ataquen des de fora i que neutralitzar-les resulta molt més difícil.
 
            Catalunya, i no només Catalunya, el món mundial, pleonasme que se sol utilitzar per ressaltar la universalitat d’una qüestió , ha  entrat en un període d’efervescència política la fi de la qual no sembla pas propera. El President de la Generalitat, Carles Puigdemont, durant el ple del Parlament  del dimecres passat abans de la sessió de control, va diagnosticar que la democràcia espanyola "ha emmalaltit". El President Puigdemont en el seu contundent discurs aplicava les anàlisis d’Alexandre Deulofeu i Tzvetan Todorov.

Publicat a L'EMPORDÀ el 14/02/2017

13 de febrer de 2017

DESOBEDIÈNCIA CIVIL



            Qualsevol persona que viola una llei perquè la seva consciència la troba injusta, i accepta voluntàriament presó per tal d’augmentar la consciència social contra aquesta injustícia mostra, de fet, el més gran respecte a la llei.   
                                           Martin Luther King.
                                                        

            Mentre una llei compleix la seva funció al servei de la justícia mereix ser obeïda. Quant aquesta mateixa engendra injustícies mereix la desobediència, puix que l’obediència a la llei no elimina de la seva responsabilitat el ciutadà. Qui se sotmet a una llei injusta té una part de responsabilitat d’aquesta injustícia. Allò que fa la injustícia, no és tant la llei injusta, sinó obeir-la. En conseqüència, per lluitar contra la injustícia pot ser necessari desobeir la llei.

            Molts estats, com ara l’espanyol, que s’autoanomenen democràtics pretenen que els ciutadans, pel sol fet de tenir la possibilitat de votar amb tota llibertat s’han de sotmetre a totes les lleis de la majoria que ells mateixos defineixen i estructuren. Això seria declinar les pròpies responsabilitats. Qui refusa obeir no refusa ser solidari, refusa ser còmplice. No és la llei la que ha dictar allò que és just, sinó que allò just és allò que ha de dictar la llei.

            La història ens mostra que la democràcia ha estat molt més amenaçada per l’obediència cega dels ciutadans que no pas per la seva desobediència. L’obediència és la força dels règims totalitaris i la desobediència és el fonament de la resistència a aquests règims. La democràcia requereix ciutadans responsables, no pas disciplinats. La desobediència civil és una de les garanties de la democràcia. Perquè la seva legitimitat pugui aparèixer clarament als ulls de l’opinió pública és essencial que sigui no violenta. I tampoc no n’hi ha prou que sigui justificada, ha de ser eficaç. No es por reduir a una protesta, o suma de protestes individuals, ha de ser una acció col·lectiva i organitzada amb l’objecte d’exercir sobre els poders públics una pressió que els obligui a respectar la justícia.

            Evidentment, l’estat preveu sancions als ciutadans que no acaten les seves prescripcions i per tant tota acció d’incompliment té el risc de xocar amb la repressió de l’estat, però en la mesura que la llei desobeïda és injusta les sancions ho seran igualment. Atès que els criteris segueixen essent d’ordre polític i estratègic, convindrà adoptar l’actitud que doni a l’acció l’eficàcia més gran. L’essencial és conservar la iniciativa. Allò que dóna a una acció de desobediència civil tota la seva força és la quantitat de ciutadans que s’hi comprometen. És el mitjà millor de cridar, d’una banda, l’atenció a les institucions i l’opinió pública internacionals i, de l’altra, pressionar l’estat espanyol i obligar-lo a prendre consciència de les reivindicacions de l’independentisme català.

            Ningú no pot dir que els més de quaranta mil ciutadans que el dilluns passat, dia 6 de febrer, van donar suport a l’expresident Mas, a l’exvicepresidenta Ortega i a l’exconsellera Rigau constituïen una simple suma de protestes individuals. Va quedar tan clar que el propi Ministre de Justícia del govern de l’estat, el senyor Rafael Català, ho va considerar un “numerito”, en singular. Ho va fer amb l’arrogant i desdenyosa ironia habitual, però sabia que el numeret era una acció de desobediència civil. El Delegado del Gobierno a Cataunya, l’inefable Enric Millo, referint-se als més de quaranta mil ciutadans esmentats va dir que defensaven la desobediència, no pas la democràcia.

            La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin poble? El poder del poble no és només el d’escollir els governants i representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes, especialment les foranes i imposades. Albert Ogien i Sandra Laugier, a l’assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des d’una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és una forma d’acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi superior”. Albert Camus, premi Nobel de literatura de 1957, publica l’any 1951, L’Homme revolté. És un assaig en què Camus pregunta què és un home revoltat i la resposta és: “Un home que diu que no. Però que si bé rebutja, no renuncia: és un home que diu que sí d’ençà del seu primer moviment”.

            Aparentment, segueix dient, existeix un límit a la revolta malgrat el qual la revolta és un dret. La revolta neix de l’esgotament de la paciència. Se situa en l’actuar. La revolta més negativa, i posa l’exemple de l’esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu: si refuso acomplir aquell acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat més o menys confusa d’allò que és el contrari, és perquè en l’home hi ha alguna cosa en què pot identificar-se, encara que només sigui per un temps. En conseqüència, conclou: “Em revolto, aleshores sóc”.

            Desobeir una llei o una norma no és un acte anodí, insignificant. No s’ha de confondre amb delinquir, que és també un acte de desobediència. La frontera entre desobediència i delinqüència és difícil de precisar. La desobediència serveix per a finalitats diverses, també és una manera de revoltar-se contra una visió estàtica d’una organització humana. Com la de l’estat espanyol.

Publicat a L'UNILATERAL EL 13/02/2017

17 de gener de 2017

DEMOCRÀCIA O POPULISME



L’EMPORDÀ
17/01/ 2017

Democràcia o populisme

            En els moments presents els moviments populistes no  són gens negligibles. El terme populisme s’està utilitzant sovint per descriure fenòmens heterogenis que estan més enllà de la classificació habitual de la política. Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Fins hi tot hi ha qui admet l’existència de populisme de centre (!). Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) totes poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no sempre bones ni sempre dolentes.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. No fa gaire el president Puigdemont  va acusar La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : “Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural”. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol, d’una manera molt especial del PP. Cronològicament, d’entrada rebutja la Constitució (recomano la lectura dels 7 articles de José Mª Aznar a Nueva Rioja del 18/02/1979 al 30/09/1979), després quan al seu empara accedeix al poder troben que ja els hi va be i la segresten. I actualment l’utilitzen com arma llancívola d’un manipulat arquer com és el Tribunal Constitucional.

            En un article a l’Empordà de 14/06/2016 vaig fer una referència a una afirmació coincident d’Alexandre Deulofeu i Tzvetan Todorov fetes amb mig segle de diferència: la democràcia porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció i, segons Todorov, la novetat en el nostre temps és que les forces que amenacen la democràcia des de dins són superiors a les que l’ataquen des de fora i que neutralitzar-les resulta molt més difícil. Populisme, diu Todorov, és la vessant perversa de la democràcia, la democràcia sense poble, per definició, no és democràcia. Populisme  deriva de poble, recorda Pierre Rosanvallon, pel qual amb les dues paraules es forma la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el  principi de la sobirania del poble. El principi actiu d’un règim democràtic és el poble. La qüestió del populisme és interna a la democràcia. El segle XX va ser el dels totalitarismes, la democràcia els va vèncer. El segle XXI no pot esdevenir el dels populismes. S’ha produït el retorn de José Mª Aznar, un polític del segle XX. Com també ho és Mariano Rajoy. Aplaudeixo el capteniment de Carles Puigdemont, un polític del segle XXI.
                                                                

Publicat a L'EMPORDÀ el 17/01/2017

10 de gener de 2017

POPULISME (5)




                Populisme deriva de poble. Pierre Rosanvallon, a la lliçó inaugural que va pronunciar a Montpeller  en ocasió de l’obertura de les “Recontres de Pétrarque” de 18 de juliol de  2011, va dir que amb les dues paraules es constitueix la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el principi de la sobirania del poble. Per esclarir la qüestió, Rosanvallon va comentar que s’ha de partir de que el poble tot i essent, efectivament,  el principi actiu del règim democràtic és una potència indeterminada i en realitat hi ha una separació entre l’evidència d’un principi de sobirania del poble i el caràcter problemàtic d’aquest poble com a subjecte. Caràcter problemàtic també en les institucions i els procediments d’expressió del poble la qual cosa porta a Rosanvallon a formular dues preguntes: 1) el sistema representatiu existeix per què la representació directe és impossible en una gran societat ?; 2) o per què el sistema representatiu té virtuts pròpies per l’obligació de deliberar, d’expressar-se en públic  que implica ?. Segons ell, el dilema no ha estat mai resolt.

            Parteix d’aquesta doble interrogació per comprendre les relacions equívoques entre la referència positiva al poble i la noció negativa de populisme i  planteja una altre indeterminació, relativa a que el poble no és simplement un principi d’autoritat, és també substància  i forma social de la democràcia, una forma de societat d’iguals. Avui el poble està en crisi, en doble crisi. D’una banda una crisi de representació, de l’altre la societat està dislocada per les desigualtats. El populisme és una resposta simplificada i perversa de les dues crisis. És un punt de trobada entre el desencís polític d’una mala representació, causa del mal funcionament del règim democràtic i la no resolució de la qüestió social. No s‘ha de considerar com un estil polític i reduir-lo a la seva dimensió demagògica, que la té. I no pas petita.

            Comprendre el populisme és comprendre millor la democràcia amb el seus riscos de canvi de direcció, d’ambigüitats i també la seva incompletesa. No és acontentar-se amb un rebuig pavlovià i automàtic per fer de la paraula “populisme”  un espantall. La qüestió del populisme és interna a la de democràcia. Rosanvallon, es va preguntar també si el segle XXI pot esdevenir el dels populismes com el XX ho va ser el dels totalitarismes. Espero que no. Les conseqüències serien igualment nefastes.

            M’adono que la impressió manifestada en la meva nota de 23 de novembre 2016 en aquest blog era justificada. El tema del populisme és susceptible d’una major extensió. La mateixa lliçó inaugural de Pierre Rosanvallon és un pou de reflexions i d’interrogants. Seguiré referint-m’hi en properes entrades. També m’adono que el tema és tangencial amb altres, claus, del moment polític, els quals tinc el propòsit de tractar.