RADICALITAT? NO, NORMALITAT

email protegit FacebookTwitterGoogle +LinkedIn“Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició”

La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són opcions comple-mentàries i lògicament indissociables. En política no hi ha miracle, només hi ha una via, la del realisme que ha de ser la mesura de tota estratègia. Aquest dies es parla de moderació i se la situa en una anomenada tercera via. En què consisteix la moderació? Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició.

En el cas de la reivindicació nacional catalana és una radicalitat pretendre ignorar el milió i mig de persones als carrers de Barcelona l'11 de setembre del 2012 i el milió sis-cents mil dels nostres conciutadans donant-se les mans de nord a sud del Principat per reclamar la independència, en la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013. Ignorar l'evidència no és ser realista, el govern de l'Estat espanyol, en fer-ho, no ho és gens, com tampoc no ho seria el govern de la Generalitat si ho oblidés. El president Mas diu que hem sentir-nos orgullosos del sentit patriòtic i de la força i vitalitat dels nostres conciutadans.

El govern de l'estat, en voler impedir, al govern de la Generalitat, al qual retreu una posició radical, la celebració d'una consulta, adopta precisament aquesta radicalitat d'una manera extrema. En la sisena edició de la Nit del Pensament, celebrada el passat dia 30 d'octubre a la seu de la Fundació Cat.Dem, en l'acte d'atorgament del XVII Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, el president Mas hi va fer una referència dient que el projecte que està en marxa a Catalunya no s'hi basa. Hi ha res més normal, en democràcia, que anar a les urnes?, va preguntar.

El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països varen fundar l'Organització de les Nacions Unides, l'ONU, el text fundacional de la qual és la carta que va entrar en vigor el 24 d'octubre de 1945 en la qual es fixen les finalitats. Just a l'inici del preàmbul es diu: “Nosaltres, pobles de les Nacions Unides resolts a proclamar novament la nostra fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat dels drets dels homes i de les dones, així com de les nacions, grans i petites...” El 10 de desembre proclamava la Declaració Universal dels Drets de l'Home, i igualment al preàmbul es considerava que el reconeixement de la dignitat a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món. El 16 de desembre de 1966, l'Assemblea General aprovava dos pactes, tots dos ratificats per l'Estat espanyol: el relatiu als drets civils i polítics i el relatiu als drets econòmics, socials i culturals, els quals amb articulats gairebé idèntics invoquen també la dignitat en els seus preàmbuls i a l'article primer afirmen que tots els pobles tenen el dret de disposar d'ells mateixos, la qual cosa cal tenir molt present en aquests moments. Disposar d'un mateix és decidir.

L'ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes i dones, amb capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la pròpia llibertat i suposa l'existència de la dignitat humana. (vegeu el meu article La voluntat de ser lliures, a El Punt Avui del 29/08/2013). Un home sol no té la possibilitat de ser lliure, davant qui hauria de proclamar-la o reivindicar-la? Viure amb altres éssers humans és viure en col·lectivitat i poder decidir el nostre futur col·lectiu és poder oferir un futur de major prosperitat i benestar, a nosaltres i a les futures generacions. És actuar responsablement. Josep Pallach deia que un home no és lliure si el seu poble és esclau. I Ramon Trias Fargas, que la llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer.

Com va dir el President Mas a la Nit del Pensament, el procés sobiranista no es basa en l'extremisme ni en la radicalitat, sinó que aixeca la bandera de la normalitat i pretén aconseguir la cosa més normal del món, poder votar per decidir sobre el futur i poder aspirar als instruments propis d'un estat.

Publicat a El Punt-Avui

Ofrena floral al cementiri de Figueres l'1 de novembre de 2013

ESQUEMA DE LA MEVA INTERVENCIÓ A L’ACTE D’OFRENA FLORAL AL CEMENTIRI DE FIGUERES L’1 DE NOVEMBRE DE 2013

Molts homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il•lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització. La maquinària nazi-feixista va esclafar aquelles il•lusions. Alguns van abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences. Perseguits per l’exèrcit franquista van poder arribar a França en busca de refugi. Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles, on tenien les seves famílies i la seva llar. Alguns varen ser represaliats, molts d’ells afusellats, els demés van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país! Del primer grup, milers d’ells van ser deportats als camps de concentració nazis. Una gran majoria van ser enviats a Mauthausen. Com a tots els deportats se’ls va obligar a fer treballs físicament esgotadors, a la intempèrie, mal vestits pel rigorós clima, l’alimentació escasa que no arribava als mínims necessaris per a la subsistència. Vivien amuntegats i en unes condicions higièniques que propiciaven les epidèmies. Malalts i ferits no comptaven amb cap atenció. La major part no va sobreviuré. La mort els arribava com a conseqüència de tot això o era accelerada per l’assassinat per mitjà de diferents mètodes. Els camps va ser alliberats Els sobrevivents,conscients de que aquell horror no s’havia de produir mai més, en ser alliberats van formular declaracions i juraments, adreçats al món En destaquen dos. El jurament de Buchenwald, pronunciat el 19 d’abril de 1945, una setmana després del seu alliberament i el jurament de Mauthausen, redactat en forma de crida el 16 de maig de 1945, en la cerimònia que va tenir lloc a l’interior del camp central i organitzada pel comitè internacional del mateix camp, en el qual la presència de republicans espanyols, entre ells catalans, era rellevant. M’agradaria llegir-vos alguns passatges d’aquests juraments. Ja he comentat que al camp de Mauthausen i van ser deportats molts espanyols, entre ells molts catalans, empordanesos i figuerencs que hi van morir. Opto pel jurament de Mauthausen, redactat pels propis alliberats Diu el jurament. En totes les direccions de l’horitzó, retornem a països lliures i alliberats del feixisme. Els presoners alliberats, encara ahir amenaçats de mort a mans del botxins del monstruós nazisme, agraeixen des del fons del seu cor als victoriosos exèrcits aliats l’alliberament, amb el clam de la seva llibertat retrobada. Els llargs anys passats en els camps nazis en ha convençut del valor de la fraternitat humana. Fidels a aquest ideal, fem el jurament solidari i de comú acord de continuar la lluita. Tal com per l’esforç comú de tots els pobles, el món ha estat alliberat de l’amenaça de la supremacia nazifeixista, hem de considerar que la llibertat recobrada és un bé comú a tots els pobles. La pau i la llibertat són la garantia de la felicitat dels pobles i la construcció del món sobre bases noves de justícia social i nacional és l’única via per a la col•laboració pacífica dels Etats i dels pobles. Volem, després d’haver obtingut la nostra llibertat i la de la nostra nació, conservar la memòria de la solidaritat internacional del camp i treure’n la lliçó següent: Seguim un camí comú, el camí de la comprensió recíproca, el de la col•laboració a la gran obra de la construcció d’un món nou, lliure i just per a tots. Recordarem sempre els immensos i sagnants sacrificis de totes les nacions que han permès guanyar aquest món nou. En record de la sang vessada per tots els pobles, el record de milions de germans nostres assassinats pel feixisme nazi, jurem no deixar mai aquesta via. Sobre les bases segures de la fraternitat internacional, volem cons-truir el millor monument que ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE L’HOME LLIURE ! Ens adrecem al món enter amb aquesta crida: Ajudeu-nos en aquesta tasca Visca la solidaritat internacional ! Visca la llibertat ! He dit alguns passatges i l’he llegit pràcticament tot. He considerat que precisament en aquests moments, calia fer-ho. Aquest document, el de Buchenvald i de tots els altres, són actes de canonització laica d’aquells màrtirs, entre els quals hi havia tants espanyols, catalans, gironins, empordanesos i figuerencs, que van ser fidels a les seves conviccions i per tenir-les van ser torturats, massacrats i exterminats. Són actes de canonització dels sobrevivents, que sense cap manifestació d’odi s’adrecen al món perquè els ajudi en la seva tasca de construir com a monument un món de llibertat sobre bases de justícia social i nacional. Els que es varen quedar, varen ser perseguits, no varen poder recuperar l’ocupació que tenien. Varen haver de refer la seva vida. Per això he dit que eren exiliats al seu propi país. Alguns varen ser sotmesos a judicis sumaríssims sense cap garantia processal i condemnats i assassinats Pocs dies després de l’alliberament es fundava l’ONU i en la Carta fundacional es proclamava la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat de la persona humana. En recordar la dignitat de tots els que van sofrir i morir pels seus ideals no hem d’oblidar que per a nosaltres, demòcrates, el punt de partida és que l’ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes, amb capacitat de decidir, reconeixent la llibertat dels demès i això suposa l’existència de la dignitat humana i, per tant de la justícia social. Progrés nacional i progrés social són indestriables. Els compromís amb el futur nacional és també el compromís amb el futur social. Justícia nacional i justícia i solidaritat social, tal com reclama la crida de Maut-hausen, que acaba precisament amb un Visca a la solidaritat internacional!, un Visca a la Llibertat! I jo, avui, hi afegeixo un Visca Catalunya!.