Entre els comentaris que el
trencament de la disciplina de grup en el PSC el dia 16 passat en ocasió de la
votació d'una proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la
competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur
polític de Catalunya, em va cridar l'atenció, no recordo qui el va fer, un
comentari que deia que “el 1977 va morir Pallach, el 2014 l'han enterrat”. Em
sembla percebre-hi una reivindicació de l'enyorat Pallach, tot i que per mi
tant la indisciplina com la reacció de la cúpula del partit, que ja es
perfilaven en declaracions prèvies, més aviat es podrien mirar com una resurrecció.
El mandat imperatiu avui fa
referència a la relació entre el partit i el diputat proposat per ell. Si els
diputats no es dobleguen als acords del grup o a indicacions del partit en les
votacions en què hagin participat apartant-se'n, ens trobem davant una decisió
de consciència i no pot ser qüestionada per cap concepte, moral o jurídic. Les
votacions dels tres diputats –que precisament s'avenien amb el programa
electoral del PSC– són inatacables. Antonio Balmón afirma que van obeir a
motivacions espúries. Marina Geli diu que es van fer per coherència. Els tres
diputats no han d'explicar les motivacions, es troben en el programa electoral
del PSC. És a Pere Navarro i a Antonio Balmón a qui correspon explicar les
motivacions de l'incompliment del programa electoral. Ho han de fer per
coherència. Sobretot perquè en política coherència vol dir decència.
la matinada de l'11 de gener de l'any
1977, dos dies després de la cloenda del Tercer Congrés del Partit Socialista
de Catalunya –denominació que acabava d'adoptar el Reagrupament– celebrat al
Col·legi d'Advocats de Barcelona, Josep Pallach ens va deixar. Josep Pallach
pertany a un grup privilegiat de personatges històrics, el d'aquells les
conviccions dels quals en el transcurs del temps fins i tot els seus més
acarnissats contradictors les accepten i en fan la seva pròpia política. S'ha
especulat molt sobre el que hauria pogut ser la història de Catalunya si no
hagués desaparegut. Ningú no ho pot dir. Però sí que tothom pot afirmar que
hauria estat diferent. Sabia que la democràcia només pot mantenir-se quan la
sostenen una majoria sòlida de ciutadans que abracen uns valors irrenunciables.
Va tenir sempre confiança en un d'aquests valors, en Catalunya. D'ell és la
frase: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau.” És molt més que una
figura històrica important, és una referència obligada per als que creuen en la
força immensa de la llibertat.
No cal preguntar-se com hauria sigut
Catalunya si Pallach no hagués desaparegut. Catalunya en aquests moments
reclama l'exercici del dret a decidir gràcies al fet que hi va haver persones
com Josep Pallach i altres, com ara Ramon Trias Fargas, Heribert Barrera i
tantes més, que van tenir molt clar el sentit del sacrifici en el present i el
valor irrenunciable que és Catalunya de cara al futur.
Sovint penso en quina seria la seva
posició ara. No em costa de creure que seria d'una ferma serenitat, coherent
amb les seves conviccions. Si podem reivindicar el dret a decidir és gràcies a
homes com Josep Pallach. El seu mestratge, el seu patriotisme i la seva anàlisi
no van morir el 1977, ni se'ls va enterrar el 2014, ni tan sols se'ls va
ressuscitar en la històrica votació al Parlament del dia 16. Són part del
nostre patrimoni polític. Gràcies Marina, gràcies Núria, gràcies Joan Ignasi,
la vostra coherència m'ha recordat la de Josep Pallach.
Publicat al PUNT/AVUI el 30 de gener de 2014
Publicat al PUNT/AVUI el 30 de gener de 2014
