16 de març del 2014

ESBÓS: ÉS LA DIGNITAT, ESTÚPIDS!

El debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats del 12 de març passat al Parlament de Catalunya, em va recordar el debat d’una interpel·lació al Senat sobre bosses de pobresa el 8 de novembre de 1988 en el qual vaig intervenir. En aquells moments, pobres il·lusos !, encara confiàvem que podríem fer del Senat una Cambra de representació territorial i que es pronunciaria en qualsevol tema.

 Amb l’ajuda d’Internet l’he localitzat i rellegit i crec que les consideracions que hi feia són totalment pertinents amb el debat del Parlament d’una banda i del procés cap a la independència que viu Catalunya de l’altre i he decidit traduir-ne els primers paràgrafs:

Després de les protocol·làries paraules adreçades al President, als Ministres presents i a Ses Senyories, vaig dir

Penso que tots som partidaris de la dignitat de l’home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt i penso també en que la dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser culpable; però l’error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no ha de ser causa de la privació o negació de la dignitat. 

Però no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impossibilitat, amb el factor impotència, que venen donats per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen aquestes borses de pobresa de les que no hem de fer qüestió en quantificar a quants milions de persones afecten. 

L’home precisa d’aquesta dignitat per ser lliure i la realització  de la seva llibertat precisa l’existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu l’home. Per això, la tasca política consisteix en fer front a la misèria, en eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d’aquesta llibertat.

És clar que l’eficàcia d’una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora  de les condicions de vida; però l’exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l’angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d’una política social dirigida a l’home

La intervenció va ser més aviat curta (una miqueta més d’una columna del Diari de Sessions del Ple nº 95, de 8 de novembre de 1988). La vaig finalitzar dient

Reitero que aquest problema ens afecta a tots, que es un problema de dignitat humana i, per tant, un problema de llibertat, i que entre tots hauríem de fer un esforç per eradicar del nostre país aquesta vergonya que eufemísticament s’anomena bosses de pobresa.

M’he adonat que en tota la meva intervenció vaig utilitzar en cinc ocasions el terme “dignitat”. Tantes com tots el oradors del debat al Parlament de Catalunya.

Hem de recuperar-lo el sentiment de dignitat. És essencial en el procés de transició nacional que estem vivint. El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment que Nosaltres el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites (ho ha llegit el el senyor Rajoy ?)

Conseqüentment amb la Carta, la Declaració Universal del Drets de l’Home, comença el seu Preàmbul considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el mon, la qual consideració també es fa en els Preàmbuls del Pacte Internacional relatiu als Drets Civils i Polítics i en el relatiu als Drets Econòmics Socials i Culturals, en els quals es convé que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític.

I el govern de ’Estat espanyol pretén ser membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ?. Evidentment no li fa falta arribar a l’espai sideral que contempla els senyor Garcia Margallo. Com sempre, romandran a la lluna. Parafrasejant Clinton podem dir-li. És la dignitat, estúpids !

8 de març del 2014

CAP GEPERUT NO ES VEU EL GEP


 “La senyora Reding va demanar que es comenci a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles, i va dir que respectava el dret dels ciutadans  a expressar-se”

El moviment secessionista català és l'aspiració d'un poble a esdevenir estat, és a dir, a ser una unitat política independent, i expressa la seva voluntat d'alliberar-se d'una opressió, de retrobar-se i de conservar la seva identitat. A aquesta aspiració s'enfronta el nacionalisme espanyol en el qual es troben tres voluntats. La de domini, la d'anorrear la identitat del poble català i la de continuar oprimint-lo. La primera va quedar reflectida en el Decret de Nova Planta de 1716, en què Felip V justificava l'annexió de Catalunya en el “derecho de conquista”, i que ara pretenen legalitzar amb l'article 1.2 de la Constitució de 1978, que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. La d'anorrear la identitat, que també la tenia Felip V, en donar la consigna de fer desaparèixer la llengua catalana “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, persisteix i en un nou gest de supèrbia, el ministre Wert prescindeix del cuidado i afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. I en la reiterada negativa a la celebració d'una consulta, es manifesta la voluntat de seguir oprimint.

Gellner, en el seu assaig Nacions i nacionalisme, afirmava que la millor manera de definir el sentiment nacionalista és atenent l'estat d'enuig que suscita veure'l contradit o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquest tipus. En el procés que estem vivint hi trobem freqüents exemples de l'encert de l'anàlisi de Gellner, el més recent arran de les consideracions que va fer la vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania en ocasió de la seva visita a Barcelona el passat 23 de febrer, en les quals, referint-se a una eventual sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d'independència, va dir que en quedaria fora (conclusió que jo no comparteixo ja que no existeix cap precedent, és una anomia o carència de norma); que en un pla personal ho lamentaria molt i que era clar que a mitjà termini caldria trobar una solució, coincidint amb el que va dir el president Mas en l'entrevista a La Repubblica del 27/12/13: “Ens hi volem quedar i hem de trobar un acord transitori per evitar l'expulsió de la Unió. No obstant això, demanarem tornar-hi. Volem romandre a l'euro, a la Unió, a Schengen i a l'OTAN.”

La senyora Reding va demanar que es comenci a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles, i va dir que respectava el dret dels ciutadans a expressar-se i fer-ho mai no serà un problema dins la Unió Europea, de la qual cosa es pot deduir que la negativa obstinada a qualsevol negociació sí que seria un problema de la Unió i podria significar la seva implicació. A l'acte en què va dir-ho hi assistia el secretari d'estat per a la Unió Europea, Iñigo Méndez de Vigo, baró de Claret, secretari d'estat per a la Unió Europea, i en convidar-lo la senyora Reding a parlar, segurament a conseqüència de l'enuig i l'angoixa que li va produir aquesta consideració, va dir “només els rucs discuteixen els fets”. Davant les protestes dels assistents va etzibar: “Ja veig que no us ha agradat gens la meva intervenció, però és la veritat”, un Roma locuta, causa finita en versió mesetaria. Novament supèrbia, en aquest cas atiada per l'angoixa, no només per les paraules, també per l'escridassada. És ben bé que cap geperut no es veu el seu gep... encara que sigui baró.
Publicat a El Punt-Avui 6 de març de 2014