Aquest sentit és present en els deu punts per
avançar cap a la independència presentats pel president Mas
El
passat dia 15 de febrer, el president Mas va presentar 10 projectes estratègics
per avançar cap a la independència i va fer pública la creació de dues
comissions i el nomenament de Carles Viver i Pi-Sunyer com a comissionat per a
la transició nacional (Departament de Presidència), que dirigirà el pla
executiu per a les estructures d'estat, és a dir, impuls i desplegament de la
hisenda pròpia i pla i disseny de la seguretat social catalana, i de Núria
Bassols com a comissionada per a la transparència (Departament de Governació),
que dirigirà l'operatiu per aplicar la llei aprovada pel Parlament, l'accés a
la informació pública i el bon govern. Per fer la independència desitjable cal
donar-li els trets concrets d'una societat concreta per tal que tots els ciutadans
puguin visualitzar-la en tots els seu detalls per insignificants que puguin semblar.
La
independència és a la vegada fi i mitjà. Aquestes opcions són complementàries i
lògicament indissociables. L'assoliment d'una independència sense plantejar-se
una acció social perd tota capacitat d'eficàcia. És lícit buscar la
independència per la independència com ho és buscar la llibertat per la
llibertat. Una Catalunya independent, que es pugui governar ella mateixa,
mestressa de les seves decisions, és un fi en si mateix, és el fi primer que
s'ha de perseguir quan es vol construir un país propi. Aconseguida, s'ha de
passar necessàriament als problemes reals i concrets.
Cadascú
té les seves raons per ser independentista. Es pot tenir la convicció que
Catalunya mereix existir com un país igual als altres, com a membre a part
entera de la comunitat de nacions. La independència és abans que res una
proclamació de l'existència de la nostra nació. És dir al món que assumim tots
els poders i tots els deures d'un país sobirà. És dir a l'Estat espanyol que
recuperem tots els poders que exerceix actualment a Catalunya com a
conseqüència de l'annexió de què vam ser objecte amb la publicació que el
mateix Estat justifica en el “derecho de conquista” del Decret de Nova
Planta del 16 de gener 1716, un any i quatre mesos després de l'11 de setembre
de 1714. Que recuperem tots els poders i també tots els impostos que percep a
Catalunya.
Som una
nació que ha sabut mantenir el seu marc conceptual diferent del que té país
annexant, que ha sabut conservar la seva llengua, desenvolupar els seus propis
models socials, contribuir a l'avenç de la humanitat. Som una nació que ha fet
front a nombroses dificultats, que ha sobreviscut a temptatives d'assimilació i
intents de desaparició.
La
independència, igual que la llibertat, no necessita justificació, és un fi en
si mateixa, com va ser-ho la independència dels Estats Units el 1776, d'Irlanda
el 1921, de l'Índia el 1947 i la dels 147 estats que s'han afegit als 51
membres fundadors de les Nacions Unides el 26 de juny de 1945 en la Conferència
de San Francisco. Pocs dies abans tres membres de la delegació del Consell
Nacional de Catalunya residents als Estats Units van adreçar, el 14 d'abril de
1945, als organitzadors de la conferència, en un document que van denominar Apel·lació
a les Nacions Unides, amb l'objectiu del reconeixement de Catalunya en el
si de les Nacions Unides. És un precedent diplomàtic de la nostra reivindicació
que convé no oblidar. Precisament el Parlament va aprovar, el 26 de novembre de
2014, la llei d'acció exterior de Catalunya i de relacions amb la UE. El punt 9
dels projectes estratègics fa referència a l'acció exterior. Es percep una
creixent consciència de la importància que ha de tenir el reconeixement
internacional.
L'endemà
mateix que el president Mas presentés el seu projecte, El Punt Avui el va
sintetitzar en dues paraules, desconnexió i transparència. En el meu anterior
article vaig assenyalar les característiques necessàries en un líder i vaig
destacar la intel·ligència i el coratge. Avui afegeixo el sentit de
responsabilitat, i aquest sentit és present en els 10 punts estratègics
presentats.
Deia
Ramon Trias Fargas que Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a
la causa eterna de la llibertat, que ser català és la voluntat de ser lliures i
que Catalunya és la pàtria de la llibertat o no serà. L'obtenció simultània de
la llibertat, de la independència i de la justícia social, nocions que s'imbriquen
i que totes elles incideixen en l'exigència de legitimitat de tot poder polític
no és fàcil, però és possible. I necessària.
Publicat a EL PUNT/AVUI
