NO PENSIS EN UN ELEFANT!

No pensis en un elefant !

           

            Aquesta frase va sorgir en la brillant, amena i pedagògica presentació que del seu llibre Una hisenda a la catalana   va fer Joan Iglesias el 31 de març passat al Cercle Sport Figuerenc i en va citar l’autor: George Lakoff, catedràtic de Lingüística a Berkeley, Califòrnia, referent mundial en comunicació política, el qual ha analitzat a fons el discurs dels polítics. Explica Lakoff que en una classe per a estudiants de Ciències cognitives relativa a marcs conceptuals va proposar un exercici, consistent en el següent: “No penseu en un elefant! Feu el que feu, no penseu en un elefant”. És un experiment que ha repetit i diu que no ha trobat mai cap estudiant que en fos capaç. Cada paraula, com ara elefant, evoca un marc. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Quan neguem un marc l’evoquem.

            I Lakoff comenta que Richard Nixon ho va descobrir vivint-ho en carn pròpia. Mentre se’l pressionava perquè dimitís arran de l’escàndol Watergate, va fer un discurs per televisió. Es va presentar davant la nació i va dir: “No sóc un pocavergonya”  I tothom el va prendre per un pocavergonya. Això ens permet establir un principi fonamental de com funcionen els marcs quan es discuteix amb els adversaris: no utilitzar mai el seu llenguatge. El llenguatge que fan servir evoca un marc. I segur que no serà el que ens convindria.

            En la seva intervenció davant de la junta directiva nacional del PP del passat 7 d’abril, Mariano Rajoy va dir “No faré cap crida a la unitat, perquè aquest és un partit unit”. I tothom ha comprés que és un partit dividit. Els membres de la junta directiva, amb l’aplaudiment més llarg de la intervenció van assumir la declaració. “Sortim il·lusionats” va dir una ministra”. I tothom ha comprés que estan angoixats. 

            El discurs ha confirmat moltes més coses. Quan el president del govern d’un país, després d’una patacada electoral com la soferta en les eleccions andaluses, fa un discurs triomfalista, significa que quelcom no marxa. Quan el president del govern espanyol afirma que Europa no reconeixerà mai un estat català lliure i sobirà està avançant que tem el reconeixement. 

            Des que el president Mas va plantejar al president Rajoy la celebració d’un referèndum a Catalunya, la seva resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. S’ha encastellat en un marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió, la nostra voluntat. Ha muntat una fàbrica d’independentistes.

            S’autoalimenta i alimenta als obrers d’aquesta fàbrica quan afirma una vegada darrera l’altre que les eleccions  plebiscitàries no existeixen, que les eleccions del 27-S són només unes eleccions autonòmiques. El marc conceptual en que s’ha situat i, sobretot l’angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter plebiscitari d’unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.

            Catalunya el 1716, data del Decret de Nova Planta, va ser annexada a Castella. Una annexió suposa la submissió a una legalitat forana. Una declaració d’independència vol dir que es refusa aquesta legalitat i es restableix la pròpia. Si Catalunya, amb l’ajuda inestimable de la fàbrica d’independentistes, es declara independent, quin efecte tindrà un recurs d’inconstitucionalitat ? D’un govern i a un tribunal que ja no seran els nostres ?. 

                                                                    NARCÍS OLIVERES i TERRADES

                                                                         Ex conseller de la Generalitat

                                                                                   Doctor en Dret

Publicat el 21/04/2015 al Setmanari EMPORDÀ, nº 1889, PÀG. 44

           

LA FALCA

Hem de prendre consciència que al 27-S s'hi ha d'arribar amb el principi i l'objectiu final coincidents: la independència de Catalunya

Tothom és coneixedor de la transcendència electoral d'aquest any: contràriament al que es creu, un procés electoral no finalitza mai amb l'escrutini i la proclamació dels resultats. Continua a la seu dels partits amb les anàlisis: la dels guanyadors, en el cas de les autonòmiques a Andalusia el passat dia 22, el PSOE, magnificant la victòria, i la dels perdedors, el PP, buscant les causes de la derrota i intentant explicar-les a l'opinió pública. No és recomanable fer extrapolació de resultats, però la presència en les andaluses de les mateixes forces que participaran en les properes conteses ho fa inevitable. S'ha verificat el declivi dels partits clàssics. La pèrdua de votants (més el PP que el PSOE) ha estat espectacular. I es tracta del partit que governa l'Estat i del que es presenta com a alternativa! Els que constituïen el bipartidisme. Al mateix temps els resultats dels partits emergents són considerats, per ells mateixos, insuficients. El declivi dels partits és la punta de l'iceberg del de l'Estat espanyol i auguri del seu col·lapse. En el procés català, parapetat en l'arrogància i la supèrbia, practica la negació permanent, incapaç d'adoptar cap altra estratègia que no sigui el discurs de la por i tolerant, sovint fomentant, la catalanofòbia, reflex del pànic i l'angoixa que els produeix el procés independentista. Cap dels partits independentistes catalans, com és obvi, no ha participat en els comicis andalusos, però és indubtable que els correspon fer-ne una anàlisi acurada. El procés independentista és un procés polític en el qual s'han de descartar càlculs, intrigues i maniobres partidistes. La política és l'art de fer possible allò que és necessari. La independència és necessària i ens afecta a tots, sigui quina sigui la nostra ideologia, a tots aquells que creiem en la força immensa de la llibertat.

Hi ha debats de tot ordre al voltant de l'objectiu d'independència i és bo que n'hi hagi. No només és bo, és convenient que es multipliquin els debats i les anàlisis de tota mena sobre les exigències, les implicacions i les conseqüències de la independència de Catalunya però evitant barrejar conceptes i nocions. Tot allò que tendeixi a orientar, a tenyir de qualsevol color el combat per la independència es tradueix en una greu confusió d'etapes i s'oblida que qualsevol projecte que no sigui clar desemboca sempre en el desastre. Sovint recordo l'Oració al Crist de la tramuntana, de Carles Fages de Climent, en la qual es demana al Senyor que mesuri la tramuntana justa que ens eixugui l'herba i no ens espolsi el blat. A Catalunya s'ha d'eixugar l'herba, però hem de conservar el blat.

És normal que els partits es lliurin a la crítica els uns dels altres, els correspon proposar als ciutadans els seus punts de vista, i ho hauran de fer de manera que siguin inatacables pel que fa al respecte rigorós de les formes democràtiques. Hem de tenir consciència que tots hem d'aportar el nostre esforç, sense menystenir el de ningú. El nostre procés té un principi fonamental i un objectiu final coincidents: la independència de Catalunya. Un principi és allò que és al començament i els principis també són al final. Quan es té un principi, gran part de la feina està feta en el moment en què coincideix amb l'objectiu, i en aquest moment l'acció política ha d'orientar-se per tots dos, i això ha de ser una constant. Si no és així, s'esborra el principi i es comença a actuar improvisadament. Els pobles que han assolit la independència han tingut principis i objectius molt clars, a més de coincidents.

En els moments presents convé clarificar-ho o, si és el cas, restablir-ho. Ha de quedar palès quin és l'objectiu final i que correspon al principi d'independència del nostre país. Tantes vegades com calgui d'aquí al 27-S. Deia Pallach: “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L'home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols. Però és la seva gran dignitat.” A través de la història, els catalans hem pujat moltes vegades la muntanya, carregats amb la pedra, com Sísif. I sempre se'ns ha esmunyit i rodolat al peu. Aquesta vegada l'hem de falcar. I la falca ha ser prendre consciència que al 27-S s'hi ha d'arribar amb el principi i l'objectiu final coincidents: la independència de Catalunya. Després començarà un altre període, en el qual haurem de demostrar la nostra eficàcia com a país lliure i sobirà.

Recentment, personalitats políticament rellevants, com ara el conseller Santi Vila i el jutge Santiago Vidal, replantegen la conveniència de la llista unitària, i no són els únics. Tant de bo es fes. Seria la falca que necessitem.

Publicat a EL PUNT/AVUI