POPULISME (4)

            A la referència feta  arran dels resultats del referèndum italià del 4 de desembre per una reforma constitucional, vaig comentar l’existència en aquell país de diversos tipus de populisme , Lliga Nord/Umberto Bossi; Força Itàlia/Silvio Berlusconi; Moviment 5 estrelles/Beppe Grillo, els dos primers clarament dretans i el tercer d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta, especialment sobre immigrants. Molts analistes polítics, no només italians, creuen que la convocatòria del referèndum per part de Matteo Renzi tanbé denotava un comportament populista. També vaig assenyalar que les instàncies europees havien acollit amb entusiasme la derrota del candidat populista, ja que la van veure indicativa  de que l’extrema dreta pot ser batuda. I és que els moviments populistes ja són al govern a cinc països de la Unió.  El populisme, terme que sociòlegs i politòlegs no acaben a definir, prospera a Europa a base especialment al descrèdit dels partits polítics tradicionals i la feblesa de les institucions. Avui, la vida política a Europa està sacsejada per una trentena de moviments populistes que sobrepassen més d’un 22 % del Parlament Europeu.

            I a nivell d’estats també, a França el Front National apareix amb moltes possibilitats d’estar present a la segona volta de les presidencials, fins i tot de guanyar-les; als Països  Baixos  el Partit per la Llibertat, el PVV, actualment amb 12 diputats, en un recent sondeig se n’hi atribueixen 36 sobre els 150 de la Cambra, la qual cosa el convertiria en la primera  força política del país i el seu líder Geert Wilders el dia 19/12, en un sondeig televisiu ha estat designat l’home polític de l’any; al Regne Unit l’UKIP liderat per Nigel Farage ha aconseguit en el referèndum del Brexit la sortida de la Unió Europea i Alternativa per Alemanya s’ha imposat al partit d’Angela Merkel en el seu feu de Meckembourg-Pomeràmia occidental; també a Suïssa amb la Unió Democràtica del Centre, representada per Guy Parmelin al Consell Federal i a Hongria l’FPÖ, de Victor Orban; i a Polònia, el PiS de Jaroslaw Kaczynnky . No vull oblidar el Partit popular danès de Kristian Thulesen Dahl; ni el Partit dels demòcrates de Suècia que el 2014 amb 49 diputats ha més que doblat els resultats anteriors; ni el Partit del progrés de Noruega que compte amb set ministres i en el que la cartera de finances la té la seva presidenta Siv Jensen;  ni el partit Veritables finlandesos, també en el govern, amb la cartera d’Afers exteriors encomanada al seu líder carismàtic Timo Soini. I la relació no pretén ser exhaustiva,  queda lluny de la trentena a que m’he referit.

            Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Christian Delarue, destacat membre d’ATTAC, la considera una distinció obsoleta. Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) les qual poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no totes bones ni totes dolentes Delarue comenta que el populisme és com el colesterol, n’hi ha de bo i n’hi ha de dolent.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. Recentment el president Puigdemont  ha acusat La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol.

POPULISME (3)

            En el paràgraf final de l’entrada Populisme (2) de 4 de desembre vaig fer referència a que en el moment de la seva redacció s’estaven celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia i que els resultats dels dos comicis podia tenir incidència en el fenomen populista, la qual cosa intentaria analitzar en les properes Entrades.

            Tots dos n’han tingut. No per esperats han estat menys impactants. Les presidencials d’Àustria, tot i l’escassa rellevància política del President de la República, reduïda a funcions representatives, eren contemplades amb gran interès i l’elecció del candidat ecologista, que no es presentava com a tal, sinó com independent, ha sigut acollida amb entusiasme a les instàncies europees ja que és veu indicativa de que després de la victòria  del Brexit al Regne Unit, de l’elecció de Donald Trump i d’un possible èxit del Front National a França a les presidencials del 2017, l’extrema dreta pot ser batuda.

            Pel  que fa el referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia, Matteo Renzi ja en el moment de prendre possessió com a President del Consell italià va indicar clarament que una de les seves prioritats seria impulsar una reforma de les institucions i del sistema electoral. El referèndum va ser convocat i es va celebrar el passat diumenge 4 de desembre i en ser rebutjada per una ampla majoria (59,11 %), Matteo Renzi va presentar la dimissió.

            En realitat, en els referèndums dels estats membres de la Unió Europea els electors no es pronuncien només sobre el text que se’ls sotmet, sinó sobre factors molt més amples, relatius a la seva política interna. Crec que es convenient recordar els que es van celebrar el 2005 relatius a la ratificació del projecte de Constitució Europea. Alguns estats varen optar per una ratificació parlamentària, altres per la via referendària, entre ells la República Francesa i el Regne dels Països Baixos que van tenir lloc amb pocs dies de diferència i en els quals la ratificació va ser rebutjada. Les motivacions dels electors francesos no eren les mateixes que les dels neerlandesos i les dues responien a respectives qüestions internes.

            El referèndum italià ha esdevingut un referèndum contra Matteo Renzi. Les motivacions no van derivar de les virtuts o dels defectes de la reforma, van ser contra de qui la proposava. Un dels fenòmens polítics, probablement el més important, a l’Europa d’avui és l’increment de l’onada de populismes, a Itàlia sobretot. A finals del anys 80 i començaments dels 90, va aparèixer la Lliga Nord, el seu fundador Umberto Bossi ha apel·lat sistemàticament el poble contra les elits. A partir de 1994, Silvio Berlusconi ha practicat un populisme d’una altre mena, el de l’home de negocis que fa política multiplicant promeses contradictòries, fent atacs continus contra els seus adversaris i anunciant una ruptura total. Una prefiguració de Donald Trump. Més recentment, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, el qual disposa d’una autoritat absoluta tot i que practica una forma de democràcia participativa associant proposicions d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta especialment sobre immigrants.

            A Itàlia s’ha obert un període d’incertesa. És una de les grans economies d’Europa. Després del Brexit, el resultat negatiu del referèndum és un segon sotrac per la Unió Europea. No crec, però, que Itàlia es plantegi sortir-ne, ni tampoc de la zona euro. Tanmateix el rebuig ha evidenciat les dificultats de reformar Europa. 

            I convé reformar-la !

POPULISME (2)

            Des d’un punt de vista semàntic el terme populista permet agrupar  en la mateixa apel·lació partits als quals separen moltes coses. Des de fa una dotzena d’anys, o potser més, n’han aparegut en quantitat en diversos països, o en el mateix, que molts observadors s’han afanyat a qualificar de “populistes”, terme genèric que ha permès a agrupar sota una mateixa apel·lació partits que es fonamenten en tradicions o ideologies molt diferents, fins i tot oposades, excepte en el seu rebuig a les élites a les quals consideren desconnectades i corruptes, acaparadores del poder en detriment del poble.

            Mentre alguns s’inscriuen en una tradició històrica d’extrema dreta, nostàlgica del feixisme, del nazisme o del franquisme (les subvencions a la Fundación  Francisco Franco o els homenatges a la División Azul són exemples paradigmàtics), altres pouen  en tradicions dretanes, i també n’hi ha que constitueixen corrents inèdites mesclant xenofòbies i defensa de valors. A aquesta pluralitat de populismes de dreta s’hi ha afegit recentment l’aparició de líders carismàtics de formació d’esquerra, que no dubten apel·lar a la sobirania del poble en front de la confiscació del poder per elits polítiques o econòmiques inscrites en configuracions excloents.

            Aquest mateix any s’ha fet un Col·loqui Internacional a la Universitat François Rabelais de Tours el dies 10-11 de mars i els organitzadors van advertir als possibles comunicants de la complexitat dels termes, derivada en gran part de la polisèmia de la paraula poble, susceptible  d’agafar diferents figures: plebs, ètnia, classes populars, nació, etc. i van fixar quatre interrogacions principals, que van denominar eixos,

Eix 1 - Gènesi i teories el populisme.

Eix 2 - Actualitats del populisme a Europa

Eix 3 - El populismes en front de les institucions europees.

Eix 4 - Les institucions europees en front dels populismes.

            En un article al Diari ARA de 03/11/2013, Ferran Requejo titulat “Populismes: degradació democràtica” es va referir al fenomen del creixement dels partits i moviments populistes en molts països europeus i va comentar que es sabut que hi ha versions populistes "d'esquerres" i "de dretes", però la seva importància i repercussió respecte a la democràcia - deia el 2013 - és molt diferent. Els primers acostumen a mostrar una actitud distant respecte als partits tradicionals, un discurs inclinat a definir-se més pel que nega que pel que afirma, un imprecís antieuropeisme i la defensa d'una "radicalitat democràtica" que la majoria de vegades no s'acompanya amb concrecions institucionals o procedimentals específiques. Fins ara, la seva incidència institucional ha sigut escassa. Aquest comentari ja no és predicable al comportament de la CUP en la investidura del candidat Artur Mas o en el suport al projecte dels pressupostos de la Generalitat. Per contra, el fenomen preocupant des de la perspectiva de les democràcies europees és l'ascens dels partits populistes de dretes. Alguns dels seus trets identificatius són la utilització d'un discurs molt simple i contundent de caràcter antieuropeista i antiimmigració (especialment la de caire islamista), un nacionalisme d'estat refractari a bona part dels valors liberaldemocràtics, i un lideratge que pretén ser carismàtic. El suport electoral d'aquests partits varia, però en alguns casos se situa - el 2013 - entre el 15% i el 20% (Àustria, Hongria, Noruega). Es critica els governs dels estats respectius per dèbils, malgrat que els problemes tractats requeririen solucions internacionals. La Unió Europea és vista com un destorb artificial que ni fa ni deixa fer, especialment la Comissió, criticada per falta de lideratge i de coratge per prendre decisions dràstiques en favor dels ciutadans europeus.

            En termes generals, prosseguia l’admirat Ferran Requejo,la majoria d'aquests populismes no són partits o moviments nostàlgics de l'extrema dreta del període d'entreguerres, sinó que els seus programes s'ajusten a les condicions actuals. Són organitzacions que s'estan especialitzant en la gestió de les pors i les incerteses de futur, i que han començat a influir en l'agenda, els programes i les accions d'alguns partits tradicionals de centredreta i de centreesquerra. Són partits que no volen transformar Europa; més aviat volen desmuntar-la i retornar a l'estalisme anterior a la Segona Guerra Mundial. I concloïa que suposaven una amenaça de futur per a la qualitat de les democràcies europees.

            Mentre redacto aquest escrit, diumenge 4 de desembre de 2016, s’estan celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia. Òbviament el resultats dels dos comicis requeriran anàlisis fetes tenint en compte la possible, o probable, incidència del, o en el, fenomen populista. Em proposo intentar-ho en les properes entrades.

           

           

           

           

POPULISME (1)

El populisme no és ni una ideologia política ni un tipus de règim. Es caracteritza per la indeterminació de les seves orientacions. En els moments presents el seu espectre reapareix i no només a  Europa. A escala mundial partits i moviments, alguns dels quals afirmen obertament ser-ho, guanyen obertament terreny. Es un estil polític, basat en recórrer sistemàticament a la crida al poble, amb una orientació clarament autoritària i antidemocràtica de la qual en van ser exemples històrics el feixisme, el nazisme, el comunisme i el franquisme. Els líders populistes fan un us particular i sistemàtic dels principis, fins i tot dels sentits de les paraules. En aquest us per defensar la seva causa, la qual ostensiblement identifiquen amb la del poble, es presenten com providencials. No desdenyen el maniqueisme el “con nosotros o contra nosotros”. Ni al vocabulari violent. Ni a la por, una de les seves grans armes. Busquen l’aprovació, no la veritat. Fixem-nos en l’apropiació indeguda que el Partido Popular fa de la paraula “constitucionalista” que utilitza donant al mateix temps un sentit pejoratiu pervers a la “independentista”. Fixem-nos també en el monopoli de la legalitat que s’atorga.

Els partits  populistes han aconseguit instal·lar-se en el tauler polític de gran part del països europeus, i en ocasions formar part del govern. O, fins i tot, a governar sols. Xavier Batalla (1948-2012), prestigiós comentarista de la Vanguardia, especialista en temes de política internacional nomenat President del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, en substitució del no menys prestigiós Carles Sentís i que l’any 2009 va rebre la Medalla al Treball President Macià «perquè s'ha convertit en un referent del periodisme internacional apropant els moments destacables en el desenvolupament de la història del món de manera objectiva i entenedora als lectors», el 14 d’abril del 2007, en un article de la seva sèrie “La Nueva Agenda” a la Vanguardia, va publicar un extens i documentat estudi que titulava “El cajón del populismo”.D’entrada, explicava el perquè del “cajón”. Volia dir “cajón” de sastre, on hi cab tot, com en el populisme, equívoc i adaptable a quasi totes les corrents polítiques. El populisme, deia, s’adapta a tots els climes i tot  considerant que a Europa també avança va fer una anàlisi succinta, però molt encertada de totes les corrents populistes d’Europa en aquells moments. Va assenyalar que n’hi havia a Holanda, a Dinamarca, a Bèlgica, al Regne Unit, a Suècia, a Alemanya, a Àustria, a França, a Portugal, a Itàlia, a Grècia. Oh! Sorpresa, a Espanya no n’hi havia!. I tal vegada, tingués raó. A tots aquests països, els corrents populistes, se situaven a l’extrema dreta. I a Espanya, no feia falta, a Espanya, el partit més populista de tot Europa, el més manipulador no feia falta situar-li. A Espanya era el segon partit de l’arc parlamentari i havia governat dues legislatures, una d’elles amb majoria absoluta. A ell em referia quan he dit que algun havia aconseguit governar sol. I havia estat en l’oposició, on les crides al poble eren la seva tècnica predilecte per a la recuperació del poder, al qual en “considerar-se’n” injustament desposseïts no feien oposició, simplement en contestaven el seu exercici. Declaracions constants, slogans basats en la mentida, etc. Jo no coneixia Xavier Batalla, però en ocasió d’un sopar amb el Cònsol General de França, organitzat per la Fundació Ramon Trias Fargas de la qual en aquells moments jo n’era patró, per analitzar les eleccions presidencials franceses i al que van assistir  destacats representants de la premsa barcelonina el tenia assegut al meu costat. El tema populisme va sorgir en el col·loqui, ja que com segurament recordareu, tan Ségolene Royal com Nicolas Sarkozy van ser titllats de populistes durant la campanya electoral. Vaig aprofitar-ho per recordar-li l’article escrit poques setmanes abans i li vaig reprotxar no haver-hi fet esment del Partido Popular espanyol. Ho vaig fer somrient, amb tota la simpatia de que vaig ser capaç i em va respondre, també somrient, somrient i atorgant, amb un gest que vaig interpretar com que no podia haver fet altra cosa.