L’EMPORDÀ
17/01/ 2017
Democràcia o populisme
En els moments presents
els moviments populistes no són gens
negligibles. El terme populisme s’està utilitzant sovint per descriure fenòmens
heterogenis que estan més enllà de la classificació habitual de la política. Òbviament,
els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint
un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha
arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per
exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Fins hi tot
hi ha qui admet l’existència de populisme de centre (!). Partint de la idea de
que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de
diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...)
totes poden donar lloc a diferents discursos i
ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i
conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no sempre bones ni sempre dolentes.
Les distincions recorren a
qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. No
fa gaire el president Puigdemont va
acusar La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu
ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit
al “patriotismo” en la Ponència reina del
Congrés sobre “El patriotismo
constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre
d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En
l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : “Entendemos el patriotismo constitucional como el
vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que
agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación
cívica y plural”. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se
l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol,
d’una manera molt especial del PP. Cronològicament, d’entrada rebutja la
Constitució (recomano la lectura dels 7 articles de José Mª Aznar a Nueva Rioja
del 18/02/1979 al 30/09/1979), després quan al seu empara accedeix al poder
troben que ja els hi va be i la segresten. I actualment l’utilitzen com arma
llancívola d’un manipulat arquer com és el Tribunal Constitucional.
En un article a l’Empordà
de 14/06/2016 vaig fer una referència a una afirmació coincident d’Alexandre
Deulofeu i Tzvetan Todorov fetes amb mig segle de diferència: la democràcia
porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció i, segons Todorov, la
novetat en el nostre temps és que les forces que amenacen la democràcia des de
dins són superiors a les que l’ataquen des de fora i que neutralitzar-les
resulta molt més difícil. Populisme, diu Todorov, és la vessant perversa de la
democràcia, la democràcia sense poble, per definició, no és democràcia.
Populisme deriva de poble, recorda
Pierre Rosanvallon, pel qual amb les dues paraules es forma la paradoxa de que
un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica.
Es blasma el populisme i s’exalta el
principi de la sobirania del poble. El principi actiu d’un règim
democràtic és el poble. La qüestió del populisme és interna a la democràcia. El
segle XX va ser el dels totalitarismes, la democràcia els va vèncer. El segle
XXI no pot esdevenir el dels populismes. S’ha produït el retorn de José Mª
Aznar, un polític del segle XX. Com també ho és Mariano Rajoy. Aplaudeixo el
capteniment de Carles Puigdemont, un polític del segle XXI.
Publicat a L'EMPORDÀ el 17/01/2017
