Processos d’independència (III)

Independència, llibertat i dignitat

Un home no és lliure si el seu poble és esclau.
                                               Josep Pallach

Ser català és la voluntat de ser lliure.
                Ramon Trias Fargas

            Les dues afirmacions que encapçalen aquest article es refereixen a Catalunya en clau de llibertat. La llibertat és el bé més preuat tant de l’home com de la col·lectivitat, per això quan és parla de drets humans, el primer és el dret a ser lliure. La història de la humanitat és una llarga cadena de lluites i de conquestes de drets, el primer dels quals és evidentment el dret a la llibertat. Si no s’és lliure no es pot exercir cap dret. Cap esdeveniment sorgeix del no res. Tots tenen un antecedent i tots en són d’esdeveniments posteriors. Entre els esdeveniments clau hi figuren les grans Declaracions i les grans Proclamacions de Drets i en aquest sentit cal mencionar la Declaració de la independència de les colònies americanes i la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 de la Revolució Francesa.

            La Constitució americana és l’única constitució que garanteix el dret a la felicitat. La Constitució americana va tenir una gran influència a Europa. Va donar als europeus la impressió que s’estava vivint uan època de grans canvis. La Declaració francesa té vocació universal. Està redactada en uns termes tals que pugui ser aplicada a qualsevol país i a qualsevol època. Tant és així que la Constitució francesa actual, la de la Cinquena República, de 4 d’octubre de 1958, en el seu Preàmbul s’hi remet proclamant solemnement la seva adhesió als drets humans tal i com hi van ser definits.

            Els Drets Humans, és a dir les seves definicions i garanties experimenten un gran impuls amb el fenomen de la internacionalització que sorgeix després en les dues Guerres Mundials. En la primera el president dels Estats Units Woodrow Wilson proclamava els seus catorze punts relatius al dret a l’autodeterminació del pobles i en la segona, el 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països van fundar l’Organització de les Nacions Unides, la ONU, el text fundacional de la qual és la Carta que va entrar en vigor el 24 d’octubre de 1945 en la qual es fixen les finalitats de l’ONU, entre les quals destaco la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets del pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos, tal com es diu en l’article 1er, Punt 2.

            Alguns textos capitals provenen de la iniciativa de les Nacions Unides: com ara la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966. Adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris el 10 de desembre de 1948, la Declaració Universal dels Drets de l’Home constitueix el primer, cronològicament parlant, text internacional sobre la protecció dels drets de l’home. La Declaració Universal de les Nacions Unides té una importància excepcional, en referir-se explícitament a allò que s’anomena Dret a la resistència. La fa en el tercer considerant del Preàmbul dient: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l’home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l’opressió”´. L’article primer dels dos Pactes Internacionals de 1966, a què he fet referència, tenen l’un i l’altre, el mateix redactat:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els Estats part en aquest Pacte promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

            En el procés que estem vivint, crec que és necessari referir-se al paràgraf inicial del Preàmbul de la Declaració en que es diu que el reconeixement de la dignitat i dels drets iguals de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món, del qual en destaco el terme dignitat.

            L’ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurament amb els altres homes, amb capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, perquè l’home precisa d’aquesta dignitat per ser lliure. La dignitat de la persona és la primera i bàsica de les referències. Només serem lliures si som dignes. I la dignitat només s‘obté amb la independència.

Publicat a L'UNILATERAL

Què es va pactar i qui?

En l'argumentari espanyol contra el procés independentista figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada, qui la va pactar? La democràcia fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 declarava en el punt primer la manca d'eficàcia jurídica de les expressions “Catalunya com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, no la reconeixia com a subjecte de poder constituent. 

“L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada, qui la va pactar? “

 Com podia pactar qui no existia? Qui no existeix no pot participar, i en no participar no pot pactar. A Alianza Popular, que després es va convertir en PP, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, és a dir, amb el pacte constitucional. Si hi va haver pacte és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut un reiterat incompliment constitucional. L'article 2, per exemple, no només reconeix, sinó que garanteix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions. L'autonomia no comporta només l'atorgament de competències; comporta la possibilitat d'exercir-les, i qui és víctima d'un incompliment de pacte, via asfíxia econòmica, no el pot donar per trencat?

Haver compartit alguns períodes històrics no ha igualat els marcs conceptuals de Catalunya i d'Espanya, ben al contrari, n'ha radicalitzat les diferències. En analitzar els debats constituents, en el de l'article 2 s'hi constata el marc conceptual espanyol en una intervenció del senyor Fraga, d'una oratòria grandiloqüent, més pròpia del segle XIX , dient que “Alianza Popular rebutja una vegada més, amb tota energia i amb plena consciència de la transcendència històrica del seu gest, la introducció de l'expressió nacionalitats en la Constitució”. Un altre ministre franquista, Federico Silva Muñoz, fundador d'AP, de la qual va ser president, que també va intervenir en els debats constituents, va dir que els termes nació i nacionalitat s'impliquen i compliquen i que la gran raó de la seva actitud política era posar en relleu els riscos que comportava i les responsabilitats de votar-ho: o s'accepta la unitat nacional o ens aboquem a la secessió i a la ruptura. Quin gran sentiment d'angoixa!

Si Catalunya com a subjecte polític no hi era present i AP la rebutjava, fer un referèndum seria una fórmula que implicaria, segons el resultat, tant donar-la per pactada com per definitivament rebutjada. La supèrbia del govern espanyol, pròpia del seu marc conceptual, novament demostra no tenir consciència del moment històric. No ha superat l'angoixa!

Publicat al PUNT AVUI

Cara a Cara Artur Mas-José Manuel Garcia Margallo a l’Ateneo de Madrid

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre’l monument de Deu;

y la tempesta,’l torb, l’odi i la guerra al Canigó no’l tirarán a terra,

no esbrancarán l’altívol Pirineu

                                            Mossén Cinto Verdaguer

                                             Darrera estrofa Poema Canigó

            Els marcs conceptuals són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. Formen part del que s’anomena l’inconscient cognitiu, estructures del cervell que tot i no podent accedir-hi conscientment, coneixem per les seves conseqüències: bàsicament la manera com raonem i allò que considerem que és lògic. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre’n qualsevol cal entendre tot el sistema. Els marcs conceptuals modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. En política, els marcs conceptuals, configuren les ideologies i les institucions que nosaltres mateixos creem per implantar-les i portar-les a terme. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Cada paraula evoca un marc. 

                 Haver compartit diferents períodes històrics no ha aconseguit igualar els marcs conceptuals de Catalunya i d’Espanya, al contrari ha radicalitzat les diferències. En va ser una constatació el debat cara a cara entre l’ex-president  de la Generalitat Artur Mas i l’ex-ministre d’Afers estrangers espanyol José Manuel Garcia-Margallo, on van contraposar les respectives visions sobre el procés independentista català. La de l’ex-ministre, és a dir, l’espanyola, reflectia una voluntat de domini, el to i la cara eren eloqüents, s’adeien perfectament amb la condició d’ufana i de superba amb que els distingeix el nostre himne nacional i la basava en la redundant afirmació del primer incís de l’artcle 2 de la Constitució tant freqüentment utilitzat, que diu literalment que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. La redundància en política espanyola està constitucionalitzada. La de l’ex-president reflectia una voluntat d’existir, que també s’expressa en el nostre himne: Catalunya triomfant tornarà ser rica i plena. El procés que estem vivint posa de manifest dos marcs conceptuals totalment diferents. El català reflexa la voluntat d’existència i és il·lusionat. L’espanyol, la de domini i està angoixat.

En l’argumentari espanyol contra el procés hi figura l’afirmació de que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga i tal vegada algunes constitucions, puguin ser el resultat d'un pacte. Si l'espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. A Aliança Popular, que després es va convertir en Partido Popular, no tothom va estar d’acord amb el text constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El propi José Maria Aznar, entre febrer i setembre de 1979 va escriure una sèrie de 7 articles rabiosament contraris amb títols tan suggeridors com “Vientos que destruyen” o “El Parlamento, hazmerreír de nuestra democràcia” o “Hablar claro”. Si afirmen que Catalunya era una de les parts. la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar. 

Si hi va haver pacte, és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut  un reiterat incompliment constitucional. El mateix article 2, per exemple, no només reconeix, sinó que garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. L’autonomia no comporta només l’atorgament de competències, comporta la possibilitat d’exercir-les, i qui és víctima d’un incompliment de pacte, via asfixia económica, no el pot donar per trencat ?. Fer un referèndum és una fórmula, que implicaria, segons el resultat, tant donar-lo per tractat com per renovat. La supèrbia del govern espanyol, pròpia del seu marc conceptual, el rebutja. 

L’ex-ministre no va poder resistir la temptació d’atribuir-se la condició de gran coneixedor del tema, afirmant ser l’autor d’una esmena a l’article 2 de l’Avantprojecte. L’esmena en qüestió, que no va prosperar, era d’addició d’un segon paràgraf en el que es proposava: “2. La nación española no enajena ninguna parte de su territorio, único e indivisible, ni ninguno de les derechos de soberania que en él ejerce.” Era la nº 750 i era signada per ell i per Antonio Domínguez García, tots dos diputats de Unión de Centro Democrático, liderada per Adolfo Suàrez el qual va reconèixer la legitimitat històrica del president Josep Terradellas i pel decret de 29 de setembre de 1977 com president de la Generalitat de Catalunya, amb anterioritat a la pròpia Constitució, com molt bé li va recordar l’ex-president Mas a l’ex-diputat de U.C.D. José Manuel Garcia Margallo, avui ex-ministre d’Afers estrangers del govern Rajoy i actual Diputat per Alacant del Grupo Popular del Congreso de los Diputados.

Publicat a L'UNILATERAL

PROCESSOS D'INDEPENDÈNCIA (I)

“Cal respectar totes les aspiracions nacionals; avui en dia només és possible governar els pobles sobre la base del seu consentiment. L’autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar”

                        Woodrow Wilson, Febrer 1918, Congrés dels Estats Units

            El meu anterior article publicat a L’UNILATERAL el passat 13 de febrer feia referència a la Desobediència civil. La nostra desobediència no pretén trencar una legalitat. Allò que pretén és recuperar la nostra, havent-ho decidit en consciència, però políticament, sense violència. Violència significa armes. Ja n’hi havia quan l’home era gregari. L’escena inicial de la pel·lícula “2001, Odissea de l’espai”, de Stanley Kubrick, amb música de fons de “Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss és antològica. Al mateix temps que les armes es van crear les eines, que van comportar el domini de l’entorn i una millora de la qualitat de vida i l’home va passar de gregari a social. La vida en societat va suposar la necessitat de comunicació i amb ella l’aparició del llenguatge, primer el gesticular, després l’oral i finalment l’escrit.

            El llenguatge és a la vegada l’utensili amb el qual elaborem el nostre pensament i el mitjà amb què ens comuniquem amb els altres. La política democràtica va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política, almenys n’és una manifestació. En dir discutir ho dic en el sentit de deliberar, de debatre, de discórrer, no de disputar. Debatre és comparar criteris, punts de vista, parers, opinions. És per això que, en definitiva la política, en optar, debatent-les entre diverses opcions, les compara i decideix. Una comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de les anàlisis de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. En política tot és comparació. La comparació és ineludible i en ocasions és molt difícil fer-la. Una regla ha de ser escrupolosament observada. No és pot comparar allò que és incomparable. Hi ha tantes teories, tantes visions d’allò que és la política que resulta impossible no ja estudiar-les totes, sinó fins i tot mencionar-les. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

            La lluita pel poder és al centre de la vida política. Les societats, els règims, els partits, les faccions, els clans, les famílies, lluiten per prendre el poder o mantenir-s‘hi si ja el tenen. La reflexió sobre el poder és al centre de la filosofia política. Des del procés de Sòcrates fins les purgues stalinianes, passant pels camps de concentració nazis, l’abús de poder replanteja sempre l’interrogant de la justificació del poder polític i què és allò que empeny a tantes persones a lluitar per conquerir-lo i exercir-lo. No s’ha de confondre història amb ciència política i aquesta tampoc s’ha d’identificar amb el dret, però història, ciència política i dret són eficaços instruments, les unes respecte de les altres, per entendre l’abast o el per què de cadascuna.

            “Quan en el curs de la història, esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del Déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació”. Aquestes paraules són història i encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, expressant la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra que les oprimia i consumant la primera Declaració Unilateral d’Independència.

            La història dels Drets Humans és una llarga cadena en què destaca un tipus de baula, precisament perquè la paraula hi és un element essencial. Em refereixo a les grans Declaracions de Drets. Bàsicament la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776; la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, durant la Revolució Francesa i la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà adoptada per les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948.

            Una Declaració Unilateral d’Independència és l’acte polític pel qual una part d’un Estat se separa d’aquest Estat per formar-ne un de nou. És un acte històric, un acte polític i un acte jurídic. Les declaracions d’independència han estat nombroses en la Història. A Europa, en el segle XX, es poden mencionar Noruega, Estònia, Letònia, Lituània, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia. És lògic, Europa es basa en la diversitat de pobles, de llengües, de cultures, d’institucions. Va ser Winston Churchill qui va llançar la idea d’uns Estats Units d’Europa, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En ella hi ha passatges que convé recordar com ara “Els pobles només cal que vulguin, per tal que les seves esperances es realitzin” i que “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada Estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. I tot seguit va fer una reflexió que considero d’una importància cabdal per a tots els pobles i nacions sense estat d’Europa i per a Catalunya, evidentment. Va dir: “Pot ser que els antics Estats i Principats d’Alemanya, reunits en un sistema federatiu amb el seu acord recíproc, vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa”. Aquestes paraules les pronunciava Churchill el 19 de setembre de 1946, en plena ocupació d’Alemanya. La referència de Churchill era feta en un moment en que no existien, jurídicament parlant, ni l’Estat alemany ni els lands; era relativa als antics estats i principats d’Alemanya. En suggerir la construcció dels Estats Units d’Europa, Churchill no al·ludia només als grans estats europeus, es referia també als antics estats. Una referència que podia ser feta, exactament igual, als antics estats d’Espanya. Una Espanya que l’any 1939, feia 7 anys, havia entrat en el llarg túnel de la dictadura franquista, on tots els anhels de llibertat s’adreçaven precisament a Europa.

            Poc més d’un any abans, el 26 de juny de 1945, es va signar a San Francisco la Carta Fundacional de les Nacions Unides en la qual es diu literalment que “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides. Resolts a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que dues vegades durant la nostra vida han infligit a la Humanitat sofriments indicibles; a reafirmar la fe en els drets fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i de les nacions grans i petites; a crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a … ……

            I quan el 10 de desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides adopta i proclama la Declaració Universal de Drets Humans, el primer paràgraf del PREÀMBUL diu que “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món” , fa de la dignitat el fonament de tots els drets humans, entre els quals hi ha el d’autodeterminació i el dels pobles a disposar d’ells mateixos.

            Tant en la Carta Fundacional com en la Declaració Universal de Drets Humans, la dignitat és l’element bàsic del qual deriven tots els drets. En la compareixença davant les mitjans de difusió que van efectuar el Molt Honorable senyor Artur Mas, i les Honorables senyores Joana Ortega i Irene Rigau, el dilluns 13 de març, coneguda la sentència del denominat procés del 9-N, es van fer repetides referències al sentit de dignitat.

            En propers articles penso fer menció de documents emesos per les Nacions Unides i altres organismes internacionals, relatius a la legitimitat i també a la legalitat dels processos d’independència. Tot i que la utilització d’armes, en el sentit clàssic del terme és impensable, estem vivint una guerra. L’adversari utilitza totes les que té al seus abast. Nosaltres les de la raó. La guanyarem!

Publicat a L'UNILATERAL